El dimecres al migdia va tenir lloc una concentració i un minut de silenci per l’assassinat de Victòria Bertán, a la seu del dsticte de sant Martí, el mateix que a la porta de l’ajuntament de Barcelona.
Victòria Bertran va ser assassinada mentre dormia -la nit del diumenge 18 de desembre- pel qui era el seu marit, el periodista Alfons Quintà, i del que volia separar-se definitivament. I de seguida la maquinària informativa es va engegar per a “Lamentar la mort del gran periodista” que es va suïcidar després de realitzar un crim que el va col·locar en la primera plana d’aquests mitjans que el tenien “oblidat”. Però a ella ni la nomenaven. Era la víctima, la que mereixia ser nomenada i considerada. Era médica de professió, doctora en el CAP del barri barceloní de Les Corts, amb 57 anys, i els que la tractaven la recorden com una persona discreta i alegre. Era molt reconeguda en el seu entorn. 
Al principi ningú deia el seu nom, tot el que s’explicava era la vida i obra del seu presumpte assassí. El mateix dia a la tarda els informatius televisius i radiofònics es van posar en marxa per informar de l’esdeveniment. I curiosament cap d’ells, donava el nom de la víctima, però sí que s’estenien resumint l’historial professional de Quintà. Ni tan sols en Tv3, on va ser director durant els seus dos primers anys es van dignar a nomenar-la. I a l’endemà, dimarts, la “invisibilitat” de la víctima seguia igual. Ni El País, amb el seu prestigi, on el “presumpte” assassí també va ser delegat un temps,
ni diaris catalans com La Vanguardia, l’Avui o l’Ara donaven més informació que la nota d’agència, repetint la trajectòria professional del protagonista. Algun mitjà com a Diari 16 (a Internet) i algú que altre ja avançava com es pot comprovar en aquesta notícia publicada, que: “en el seu entorn tothom sabia que Quintà era un maltractador: “La situació de violència de gènere que sofria l’assassinada no era desconeguda entre les persones més properes. De fet, trucava per telèfon a la seva mare tots els matins quuan es incorporava al seu lloc de facultativa”. I també s’explica que la seva mare feia 10 anys havia acudit desesperada a Quim Monzó, per explicar-li que “Quintà estava boig i maltractava a la seva filla”.
La vítima x, nombre xxx
Victòria Bertran, ha estat l’última assassinada -sense nom per als mitjans- que informativament al principi, i com totes- només era un nombre més, la quarta en els últims dies, i la 64, en el qual va de l’any. I cal preguntar-se si aquest “especial ocultament informatiu”, es deu al fet que l’autor era periodista, ja que costa assumir aquest “horror” en la mateixa profe
ssió, malgrat que també hi hagi casos de violència masclista… Per què no s’ha explicat gens o gairebé gens sobre la víctima si molts col·legues ja sabien que era un maltractador i coneixien a la parella?
Bertran tenia 57 anys, treballava com mèdica en el Consorci d’Atenció Primària de Salut del barri barceloní de les Corts. Aquest dilluns 19 de desembre no va acudir com de costum al seu lloc habitual. No va haver de demanar moltes explicacions perquè saltaven totes les alarmes entre companys i familiars. Malgrat que compartia casa encara amb el seu marit, el periodista Alfons Quintà, que tenia 73 anys, volia des de feia temps separar-se d’ell. Es suposa que el seu “botxí” després de la seva recent operació del cor, no volia anar-se d’aquest món sense portar-la a ella per davant. Encara podem veure una Victòria, vital i entusiasta, al seu Facebook… (mireu la foto a dalt). I mentre es mantingui obert el seu perfil podreu veure com ella encara col·locava referències d’articles del seu ja ex-parella, publicats al Diari de Girona.
I una altra vegada tornem al mateix, un altre maltractador “reconegut”, que ningú pensa que un dia pugui arribar a matar la seva dona perquè segueixi sent “seva”, encara que sigui a l’altre món. Quintà era un personatge controvertit, que tal com reprodueix el Diari 16- el que ha escrit el reporter de Tv3, Nicolás Valle a Twitter: “Alfons Quintà ha mort tal com va viure: sense escrúpols, trastornat i fen
t mal”.
Però com el cas ho vaig merèixer, en els dies següents els mitjans han donat més dades per acostar-nos una mica més a aquesta història tràgica. I aquestes informacions mereixerien una anàlisi a fons, perquè en alguna ” fa certa olor” a comprensió amb l’assassí. Molts ajuntaments de la ciutat de Barcelona i els barris han fet el matí del dimecres una parada , i 1 minut de silenci al carrer: Tots i totes compartien el pesar per l’assassinat, però també la indignació, que va expressar l’alcaldessa Ada Colau al seu Facebook, denunciant el tractament dels mitjans, i preguntant-se “perquè no li han donat la mateixa importància a la trajectòria professional, èxits, intervencions públiques o opinions polítiques de Bertran, com la hi han donat al seu assassí”. De moment, com sempre, la impotència ens deixa sense paraules. Fins a quan l’entorn real i quotidià de les víctimes serà un mur infranquejable que no podran traspassar els maltractadors?
