Pel seu interès reproduïm aquest article sobre “La cura de les persones” publicat per Estrella Pineda a la Revista nº 91, del Poblenou, d’abril maig 2016.
Socialment, a les dones se les ha assignat les responsabilitats de la cura de les persones i del treball domèstic. Cuiden dels fills i les filles, dels néts i netes, dels pares… perquè si, perquè toca, sense cap qüestionament. Però els canvis produïts en la societat han comportat i comporten canvis a l’hora d’assumir aquestes responsabilitats. Entre aquests, podem destacar els següents: canvis en l’estructura familiar, la incorporació de les dones el mercat laboral, canvis culturals en els estils i en la manera d’organitzar la vida i de pensar el temps socialment i individualment.
Donats aquest canvis, les dones no poden dedicar-se exclusivament (com es feia temps enrere) a tenir cura de les persones, sobretot amb dependència, ja sigui perquè aquestes persones requereixen cures específiques que elles no poden oferir, o perquè també estan presents en el mercat laboral i no poden compatibilitzar les dues feines, o per diverses raons alhora. Aquest fet, ha provocat l’aparició d’un nou model de la cura, motivada fonamentalment perquè les transformacions esmentades anteriorment no s’han vist acompanyades de canvis en la divisió sexual del treball, així com també per l’escàs i incipient desenvolupament de polítiques socials relacionades amb l’atenció a la dependència.
Davant d’aquesta realitat relacionada amb les noves necessitats de la cura, pensats per a dones amb dificultats d’inserció laboral, es van implementar en el nostre país els serveis d’atenció a les persones en situació de dependència.
El desenvolupament d’aquest serveis es dóna, però, en un Estat del benestar residual o assistencialista i amb una forta divisió sexual del treball, que fa a les dones adultes de les famílies espanyoles responsables en exclusivitat de la feina de la cura.
L’emergència d’aquest nou sector d’activitat econòmica ha creat noves figures laborals com són les treballadores i treballadors familiars, les auxiliars de geriatria, les auxiliars d’ajut a domicili, entre d’altres. Però una vegada més, la feminització d’aquest sector ocupacional dóna lloc al fet que siguin professions poc valorades socialment. A més, cal tenir molt en compte que l’augment de la demanda d’aquest tipus de serveis ha ocasionat que molta de la cura s’ha fet i es fa des de l’economia informal, sobretot a través de la contractació de dones immigrants, sense cap regulació legal i sense drets laborals. Però, a més, cal recordar que encara una part molt important de l’atenció a les persones amb dependència es realitza sense cap remuneració per les dones de la mateixa família. Amb la voluntat de visibilitzar el treball no remunerat de les dones en la cura de les persones dependents, el Reial decret 615/2007 reconeix i dota de contingut la figura de la cuidadora o cuidador no professional., o sigui un cop més les dones.
Per a moltes dones, la creació d’aquesta figura, va significar un primer reconeixement d’unes feines invisibilitzades i la seva remuneració o compensació econòmica. Però, no es pot obviar els possibles efectes negatius que tenen en la perpetuació del rol de les dones com a cuidadores i en el manteniment de la desvalorització d’aquestes feines. Com tampoc no es pot obviar les discriminacions, socials i laborals que les dones arrosseguen des de dècades i que és concreten en què més del 20% de les dones que volen treballar estan a l’atur. El 63,33% de les persones desocupades de llarga durada són dones. Les dones que treballen guanyen un 25% menys que els homes. El 71% dels contractes a temps parcial han estat signats per dones. Les dones jubilades tenen pensions d’un 38,4% inferiors els homes. El 21,1% de les dones de 16 i 64 anys estan en risc de pobresa. El 70% de les excedències per a cuidar a familiars són sol·licitades per dones. El 80% de les reduccions de jornada per atendre “obligacions familiars” correspon a dones.
