La cura és un gran devorador de temps però no li donem importancia i ignorem el seu valor real.
Article publicat en castelllà a Diario.es. per Dolors Comas d’Argemir (*)
La cura és essencial per al manteniment de la vida i la reproducció social i , per tant , no és gens marginal . No hi ha sistema productiu ni societat que pugui existir sense que es 
reprodueixi la vida i se sostingui . Les persones emmalalteixen , envelleixen , es lesionen , moren i , abans , han de néixer . Tot això requereix de la satisfacció de les necessitats diàries , com a aliment , roba , aixopluc , assistència en cas de malaltia o dependència , i també requereix el reemplaçament : la procreació . Les activitats de cura s’efectuen majoritàriament en la família , es fan per afecte o per obligació moral , o per les dues coses alhora . Formen part de la “economia de l’afecte ” , i utilitzo aquest terme en un doble sentit : perquè tenen valor econòmic ( el que queda de manifest quan les realitza el mercat o l’Estat ) i també perquè economitzen despesa pública quan és la família qui les fa .
Les dones són les que tenen cura majoritàriament. Als seus propis fills i als d’una altra gent ja familiars malalts o dependents . I elles són les cuidadores principals contractades en empreses privades , en serveis públics i en llars .
Com ja va assenyalar fa anys María Ángeles Durán , la cura és un gran devorador de temps i , no obstant això , no li donem importància i ignorem el seu valor . Els Comptes satèl · lits han permès treure a la llum i assignar valor al temps dedicat a activitats no remunerades que són essencials per al benestar col · lectiu i que no es tenen en compte en les comptabilitats nacionals . Però com assenyala Mariam Martínez – Bascuñan en aquest mateix espai , el temps dedicat a la cura per part de les dones limita les seves oportunitats i fa que siguin desposseïdes d’aquestes. I el gràfic elaborat per Berta Baquer resulta molt il · lustratiu al respecte: la cura es queda a casa i té nom de dona .
El grau d’implicació dels Estats en la provisió de cures i de benestar repercuteix molt especialment en les dones . En el cas d’Espanya les polítiques socials han tingut escàs desenvolupament en comparació amb altres països europeus i les polítiques més relacionades amb les cures s’han assentat en el familisme i en el treball de les dones i no han modificat els patrons de gènere . Això és especialment visible amb el desmantellament de la Llei de Dependència , que suposa una reprivatització de la cura a les llars , una precarització de les cuidadores familiars i una nova càrrega per a les famílies i les dones .
La crisi de les cures es produeix per la transformació de les estructures tradicionals en què es basaven les cures assentades en el paper atribuït a les dones a la llar . Esclata i es fa visible quan convergeixen la presència massiva de dones en el mercat de treball i l’increment de les situacions de dependència vinculades a la vellesa ia la discapacitat . La resposta de les llars a les tensions generades per la pressió de cuidar ha estat l’externalització de les cures , que passen a inscriure en els circuits de la globalització causa de la contractació generalitzada cuidadores estrangeres…. [Continua a Diario.es]
(*) Dolors Comas d’Argemir es veÏna del Sant Martí, viu a la Vila Olímpica. Va ser directora del CAC (entre altres responsabilitats). Investigadora de Gènere. Es professora de la Ramón LLull
