Estrella Pineda ha publicat aquest interessant article en la revista “El Poblenou”, de juliol 2016, que reproduïnt sencer.
Segons l’informe Alerta 2015 sobre conflictes, drets humans i construcció de pau, publicat per l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona, al llarg d’aquests últims anys, s’han enregistrat més de 36 conflictes armats arreu del món (Líbia, Nigèria, Somàlia, Sudan del Sud, Afganistan, Pakistan, Ucraïna, Iraq, Israel-Palestina, Síria…). ACNUR, d’altra banda, va destacar que per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial se supera la xifra global de 50 milions de persones desplaçades a causa de conflictes, persecucions, violacions dels drets humans i contextos de violència generalitzada. Però si la població civil és sovint l’objectiu principal de les hostilitats, sobretot en els conflictes armats, les dones són en general les víctimes més afectades, pateixen bombardejos, atacs indiscriminats, manca d’aliments i altres articles
necessaris per a la supervivència d’elles i de la seva família, però, a més, les dones han d’assumir una major responsabilitat, ja que, a causa del reclutament, empresonament, desplaçament, desaparició o de la mort dels homes, elles han d’assumir la responsabilitat de tirar endavant la família, Per exemple: del conjunt de famílies sirianes refugiades a Egipte, Líban, Iraq i Jordània, 145.000, és a dir, més de tres de cada quatre, tenen com a cap de família una dona, que dia rere dia s’enfronta amb una lluita en solitari per la supervivència. Aquesta absència d’homes n’incrementa generalment la vulnerabilitat i accelera la desintegració dels mecanismes tradicionals de protecció amb què comptaven. En molts conflictes bèl·lics, les dones també han sigut i són objecte de violència sexual, de forma sistemàtica, brutal i generalitzada, com a arma de guerra, de control i de poder contra l’enemic.
Mes de 50.000 dones van ser violades a la Guerra dels Balcans; entre 250.000 i 500.000 en el genocidi de Ruanda; més de 1,4 milions a Alemanya durant i després de la Segona Guerra Mundial per les tropes d’alliberament (nord-americans, russos, francesos i britànics). Darrere d’aquestes xifres hi ha infinitat d’històries de terror, de por, de dominació… Aquestes dones van ser violades simplement per ser dones i trobarse en zona de conflicte. Les víctimes ara es troben a Síria i a tots aquells països que actualment estan en guerra. I els criminals es multipliquen perquè els agressors no només són els combatents, sinó que, en molts camps de persones refugiades, les dones, especialment si viatgen soles, pateixen agressions masclistes per part de civils. Els seus patiments no finalitzen amb l’abandó de la zona en conflicte. La seva tortura continua dia rere dia com a conseqüència d’una mentalitat masclista i patriarcal. La majoria d’aquestes agressions van quedar impunes, ja que fins a la dècada dels anys 90 no va haver-hi cap tipus de conseqüència per als culpables. No va ser fins al 1998 que la Cort Penal Internacional va elevar la violència sexual a la categoria de crim de guerra i contra la humanitat.
L’any 2000, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar la resolució 1.325. Aquesta resolució reconeix que la guerra afecta de manera diferent les dones i reafirma la necessitat d’augmentar el seu paper en la presa de decisions en relació amb la prevenció i la resolució de conflictes armats. Aquesta resolució va aconseguir avenços, com, per exemple, que més de la meitat dels acords de pau signats van incloure clàusules explícites per a la protecció de les dones, la pau i la seguretat.
Però en els conflictes armats, les dones no només han estat víctimes, també s’han posicionat, i han participat de forma activa en les diferents guerres al llarg de la història, defensant els seus ideals des de diferents àmbits, en primera lí- nia de foc, en els serveis de suport a la població civil, participant activament en els moviments a favor de la pau a nivell local, però també fomentant i construint contextos de pau que traspassaven fronteres lingüístiques, religioses, culturals, polítiques. Només cal recordar la lluita de les dones a la Setmana Tràgica de Barcelona que es van rebel·lar contra el reclutament a la guerra del Marroc dels seus fills, marits, pares… o de les dones que, a la Primera Guerra Mundial, van mantenir el teixit productiu amb la seva incorporació al mercat laboral, així com la cura de la família dels combatents… Aquest fet va influir en la seva emancipació i va donar impuls als primers moviments feministes del segle passat. O les dones, a la Segona Guerra Mundial, que van intervenir en tots els àmbits: militars, polítics, socials… o a la Guerra Civil espanyola, les dones republicanes que van lluitar per la democràcia i l’emancipació.
Estrella Pineda
Podeu Consultar la revista, en aquest PDF
