La seva situació laboral i la seva dedicació encara no ha millorat-.
Fa més d’un any que es va decretar l’estat d’alarma al nostre país a causa de la pandèmia mundial que estem vivint: la Covid-19. Milions de persones al voltant del món estan patint les conseqüències que, avui dia, continuem vivint. La situació sanitària es clau; i per això com s’està portant la pandèmia als hospitals i en les residències.
Per això, hem entrevistat una sèrie d’infermeres d’hospitals i residències per a conèixer una mica més el seu dia a dia, com les afecta en el seu dia a dia.
El paper de les infermeres ha sigut fonamental en la primera etapa de la pandèmia, però també segueix sent molt important en les “onades” següents. Totes les infermeres entrevistades van parlar del seu paper de manera general i també específic en els seus llocs de treball. I totes prefereixen no mostrar protagonisme personal. I per això només reproduint les seves inicials.
L.Altarriba, infermera en el Parc Taulí de Sabadell ens diu que “ha estat complicat, la veritat… Tant per la falta de material, el desconeixement del que ens venia, no saber res d’aquesta bestiola, les hores a l’hospital, els contagis… Però hem fet, sempre, el que hem pogut, de la millor manera possible. Hem sigut sempre nosaltres mateixes i hem treballat en el que més ens agrada, cuidar de les persones des del cor, d’una forma holística i des de la igualtat”. A més, M.Cabrera infermera en la residència La Llar de Terrassa i T.Santiago, infermera en el Parc Taulí de Sabadell, caracteritzen aquest paper com “indispensable” i el visquen com “una segona família”.
El paper de les infermeres ha sigut indispensable, encara que tenen dubte que tothom s’hagi assabentat d’això. D’una banda, I.Brao, infermera de la unitat de pulmó en el Institut Català d’Oncologia de l’Hospital Duran i Renyals, creu que per fi “la societat s’ha donat compte de la importància dels professionals sanitaris, dels professionals i de les cures”. En definitiva “ara valoren l’important que és la atenció sanitària”. Per altra part, Cabrera ens diu que hi ha “persones que no saben el que fa una infermera, no valoren la nostra feina i a vegades et menyspreen o insinuen que els teus coneixements són menys vàlids que els d’un metge”. Aquesta opinió també la menciona Altarriba, per això creu que la societat ha de saber que “no som les súbdites dels mèdics/as, sinó que són dues professions diferents i complementàries entre si.”[Seguir lleguint l’articel publicat per la nosra col·laboradora, Mary Loli V. al Blog de Món Comunicació]
María Sánchez, és una infermera de L’Hospital de Sant Pau, que està amb pacients de la Covid, des del principi de la pandèmia, i està realment impactada, i en l’entrevista que ha publicat La Vanguardia, el diumenge 18abril Ana Macpherson, emociona aquesta frase: “En aquests mesos reconeix que han plorat moltes vegades amb ells. “Quan algú està al final de la seva vida, es permet entrar a un familiar, però alguns no els tenen i la mà que agarra la seva fins al final és la teva, o la que li subjecta el telèfon per a acomiadar-se de les altres persones a les quals vol”. María torna a recompondre’s. “És part del nostre treball”. Molts els han portat bombons i galetes. “Però el millor tresor són les cartes. Les tenim penjades en l’office ”. Consultar l’article : “Me conocen por los zapatos amarillos”
