A “Espais de Dones. Espais de lluita i solidaritat”, Estrella Pineda ha publicat a la revista del Poblenou aquest interessant article d’opinió i referència històrica de les dones.
El passat 8 de març, arreu del món, es va commemorar el Dia Internacional de la Dona Treballadora, en memòria de les 146 treballadores tèxtils que van morir en 1908, en un gran incendi —segurament provocat per l’empresari— que va destruir la fàbrica de Nova York on treballaven i on romanien tancades com a protesta. L’acció coincidia ambtot un seguit de mobilitzacions a altres fàbriques tèxtils. Van morir per millorar les condicions de vida i de treball d’elles i de les seves famílies.
Les dones, al llarg de la historia, s’han mobilitzat en tots els fronts, a les fàbriques i a la ciutat, i també s’han organitzat de moltes formes i a través de molts espais de socialització arrelats en els barris, com ara els safarejos, els petits comerços d’aprovisionaments, els mercats… i també, durant la postguerra espanyola, davant de les presons. Espais de dones, espais de solidaritat.
Hi ha en la historia (encara que no estigui comptada) molts moments en que les dones han protagonitzat moviments de lluita i de resistència. Mencionem-ne alguns.
Al juliol del 1909, les jornades de vaga i de mobilitzacions que desencadenen en la denominada Setmana Tràgica de Barcelona van ser protagonitzades sobretot per dones, en protesta per l’enviament al Marroc dels seus marits, pares o germans, proveïdors del manteniment de la família. O la vaga del 1913, impulsada majoritàriament per les dones a través del Sindicat “La Constancia” (sindicat format al’octubre de 1912 el barri del Clot) denunciant l’incompliment de la llei que regulava els salaris i la jornada de treball setmanal de les dones i els infants.
O la vaga dels 15 duros a Mataró al març de 1946, en un escenari sense llibertatsdemocràtiques, que van paralitzar tot el sector fabril de la ciutat, i, a més, a través d’una comissió negociadora formada íntegrament per dones. Vaig tenir el plaer de poder entrevistar a una dona treballadora i em deia, “quan va venir la Guàrdia Civil ivan voler detenir a una companya, no érem dones, érem feres. I ells van haver demarxar”.Aquesta vaga va ser un detonant i les mobilitzacions per la millora de les condicions detreball i de vida es van estendre a altres ciutats com Sabadell, Terrassa, Hospitalet, Palamós i Barcelona.
Entre 1946 i 1947 el detonant que va iniciar altre període de conflictivitat va venirprovocat per l’augment de la carestia de la vida i per un nou model en la cartilla deracionament. En aquest cas, les dones van constituir-se en comitès de vaga. Va seranomenada la vaga de les “aceiteras” que consistia en penjar el setrill i la paella a lesfinestres i els balcons per a demostrar que no hi havia amb que omplir-los. Aquestavaga va tenir molt ressò a la Barceloneta, Poble Sec i Gràcia. Els comitè de vaga que van constituir van impedir que es compressin altres productes substitutius de l’oli.
Aquesta forma de resistència va arribar fins els anys 50. El 1956 les vagues laborals, s’estenen a altres sectors com la metal·lúrgia (la Maquinista, Enasa, Hispano Olivetti, Lamparas Z). A excepció de Lamparas Z, moltfeminitzada, a la resta la presencia femenina era minoritària. Però a pesar de la pocapresencia femenina, les dones van tenir un paper important en les vagues d’aquestssectors, tant en la participació en les protestes com en la formació de comissions negociadores.
Entre 1970 i 1976 les activitats de les dones en concentren en el sector serveis, moltfeminitzat i la conflictivitat laboral s’estén per tota Catalunya i afecta tots els sectorsproductius, però principalment el tèxtil. Fet que provoca l’acomiadament de un gran nombre de dones treballadores.
Estrella Pineda
