Han viscut la pandèmia des de la primera línia i no ho podran oblidar mai.
Ara que el “tsunami” del corona virus “sembla” haver passat, el personal sanitari vol que les seves reivindicacions es posin sobre la taula i que la sanitat 100% pública sigui una realitat. El dimecres 27 es va iniciar la primera acció de protesta de “Sanitàries en Lluita” . Al Districte de Sant Martí, com a molts centres hospitalaris de Catalunya, es van desenvolupar accions diverses. Els hospitals del Mar i de Sant Pau, van ser els dos centres de referència als que enviaven a les persones afectades pel Covid 19, des dels els ambulatoris del districte.
A santmartiambveudedona.cat, he volgut donar la paraula a una infermera, Aurora Serrano, que pensa com tot el personal sanitari que: “No som heroïnes, som persones que pateixen com la resta, amb una feina molt dura psicològicament. Agraïm els aplaudiments per reconèixer la nostre professió, però els aplaudiments no ens donen de menjar, no paguen les hipoteques ni els lloguers, no ens paguen la formació que constantment fem per estar al dia, no ens donen el temps que hem tret a les nostres famílies, ni els que necessitem per donar una assistència de qualitat, no ens curen les ferides, ni ens treuen la por, la frustració, la impotència”. Serrano, més coneguda en el seu entorn, per Auri, és infermera de l’Hospital del Mar des del 2002 i sempre ha estat treballant a serveis especials (Urgències, UCI i hemodinàmica)
Condicions de feina molt perilloses
Unes 52.000 persones sanitàries s’han infectat a Espanya, i han mort 63. Ara el personal d’infermeria ja no vol treballar en les mateixes condicions. Demanen que ens facin controls, perquè segueix arribant gent amb simptomatologia de possible Covid 19, i encara no s’han fet les serologies per a comprovar si el personal está o no inmunizat. “Aquests mesos han estat molt difícils per a nosaltres -recorda Auri – per l’augment de feina, però sobretot, per la implicació emocional que ha suposat. El fet de no saber com reacciona el virus, els canvis constants de protocols respecte a les EPIs (material de protecció) amb la por que tot això genera…” La mancança d’EPIs ha fet que durant dies i dies només es poguéssim treure’ns els equips una vegada. Per a ella això representava només poder sortir una estona en 10,25 hores. “En el meu cas – especifica- perquè havien companyes que feien 12 continuades.. Només podien sortir una vegada!!! , a sopar, a anar al wc, a respirar aire, a beure aigua…” A més les mascaretes i ulleres de protecció son tan ajustades que, portar-les tantes hores, els feien ferides a galtes, nas i front.
El fet de només poder sortir un cop a respirar fora del servei, sumat a la manca de transpiració dels monos impermeables que augmentava la deshidratació va provocat tota una simptomatologia, cansament, cefalees intenses… Si això sumem les dobles mascares (una d’alta filtració i una altre quirúrgica a sobra, fa que no es faci un bon intercanvi de gasos, retenint CO2 i una sensació d’ofec, sense comptar la inseguretat (i per tant neguit i ansietat) que representa utilitzar una mascara d’alta filtració durant una setmana quan a la etiqueta posa NR (No Reutilitzable). Van viure situacions al límit, i així ho explicaven també dues infermeres del Hospital de Sant Pau: Rosa Maria Oms I Montserrat Estevez , al reportatge emès TV3 ( Veure Video)
Malgrat tot, i segons nostra interlocutora, tant per ella com per al majoria, ha tingut més importància el desgast psicològic: “hem estat acompanyant pacients que tenien por i estaven sols, hem sigut la mà que els oferia consol, el somriure que els tranquil·litzava i la persona que els acompanyava en els seus últims moments. Això és molt difícil d’aguantar molt de temps, i al sortir i anar cap a casa, cansades i amb sentiment d’impotència, ens envaïa la por per la nostra família, de ser causants d’un possible contagi. Sortir de casa amb por de que ens podem trobar i tornar a casa amb por de poder contagiar”.
Gairebé tot el personal sanitari, sobre tot metges i infermeres que ha estat en primera línia pateixen el que es coneix com “estres posttraumàtic”, amb insomni, depressió, esgotament, tristesa… “Ens hem recolzat les unes en les altres i hem sentit l’escalf de les nostres famílies, soles no haguéssim pogut. També hem tingut disponible recolzament psicològic i psiquiàtric per a qui volgués fer-ne us”.
S’ha d’acabar amb les retallades
Durant aquests mesos de confinament “tot el personal sanitari va donar el màxim de si mateix” i ningú va mencionar les condicions laborals que patíem; comenta Auri, perquè “van creure que no era el moment de crear més incertesa”. Però ara, que la situació s’ha calmat una mica, la lluita per millorar las condicions de feina han tornat a primer pla, “Hem decidit fer veure tota la problemàtica que patim per a que no s’oblidi quina ha estat una de les causes d’aquestes mancances a la sanitat pública: LES RETALLADES”, no només a nivell salarial, sinó en nombre de professionals i de recursos. Volem una sanitat pública i de qualitat per a tots, i és per això que volem una estabilitat i un sou digne per a les professionals que dia a dia ens hem deixat la pell i la salut (física i mental). Volem que parin les privatitzacions dels serveis. Volem estar preparades per qualsevol eventualitat, està clar que sense el gran esforç per part del personal sanitari no hagués estat possible superar aquesta situació”.
Està clar que tothom vol tornat a la “normalitat”, però les sanitàries no estan d’acord en que “tornar a la normalitat anterior” sigui LA MILLOR situació. “Abans del COVID, no estàvem bé, les retallades de fa deu anys ens van fer molt de mal. A urgències fa temps que diem que la situació és insostenible, rati de 8 malats per infermera (la majoria de recomanacions per a un servei com el nostre es de 4 malalts per infermera), la manca de llits fa que els pacients pendent d’ingrés ocupin llits d’urgències fent les esperes més llargues, les llargues llistes d’espera fa que els pacients es cronifiquin i facin més visites a l’hospital amb estades més llargues… La nostra sobresaturació no ha vingut amb el COVID, el COVID l’ha fet visible”.
Les infermeres que han sigut i són les professionals més visibles en tota aquesta crisi sanitària del corona virus s’han posat al front en la lluita del personal sanitari per millorar les seves condicions. “A tothom ens uneix la lluita contra les retallades i la reivindicació d’una sanitat 100% pública, una lluita que amb la crisi del coronavirus s’ha fet evident que és més necessària que mai”. Les seves demandes – que també són las de la majoria de la població- ja no poden esperar mes i així ho defensen en el Manifest aprovat (*) .
“Cal recordar que, malauradament, les nostres reivindicacions son molt antigues, venen de lluny i ara estén estem molt pitjor que abans, explica Mireia Moret, que treballa al CAP d’atenció primària sant Antoni Maria Claret (Sagrada Família). El sector de la salut agrupa a professionals en sentit més ampli: personal infermeria, metges i administratius, tant d’ambulatoris, hospitals com de residències de gent gran, personal de transport sanitari, centres de salut mental i de persones amb discapacitat, atenció primària, hospitals, centres socio-sanitaris, etc. En definitiva, tot el personal que està al darrera dels recursos que fan de la cura de les persones el seu objecte principal.
Podreu trobar també informació de com han passat la pandèmia del Covid 19 les sanitàries dels Ambulatoris a l’article publicat a La Independent. Consulteu el Manifest en PDF.
Mireu el Twiter de Sanitàries en Lluita.
Fotos: Julia López. Foto portada de La Manyana de Lleida:
