El dijous 28 d’abril, va tenir lloc al Casal Joan Casanelles, el 11 Concurs literari, que organitza La Xarxa de 50 i més , i on es vna donar un munt de premis de relats breus i de poesia. Entre els relats breus destaquem el que veiu més a baix, segón premi modalitat narrativa.
Trencar el silenci: Montse Gil i Casals
El silenci m’acarona i em permet fugir del món real per endinsar-me en les alegries i els patiments dels personatges dels llibres. Somio amb els ulls ben oberts i gaudeixo d’una estona de descans. Sempre m’ha agradat asseure’m en una biblioteca. Quina quietud! Em deixo portar per la màgia de les lletres i m’oblido de tot el què passa al meu voltant. Els llibres són pous plens de secrets, són universos per a descobrir..
Sento rialles i xerrameca al racó dels infants. No suporto que em trenquin el meu temps de lectura. Que no tenen pares aquests nens i nenes? Que els facin callar!
Amb la mirada busco a la bibliotecària, veig que està enfeinada lliurant un grapat de llibres a un home. Els menuts continuen enjogassats. No me’n sé estar i m’aixeco a posar ordre. Al veure’m els nenes i les nenes callen a l’acte, la meva presència els imposa. Quan em disposo a tornar al meu lloc se m’acosta una nena, deu tenir tres anys, quatre a molt estirar. Em demana que li abasti un llibre. M’acosto a la prestatgeria que em diu. Hi ha molts llibres entatxonats però ella me’n senyala un de color lila amb unes tapes molt gruixudes. L’agafo i li deixo a la tauleta, però ella em tiba el pantaló perquè em quedi. M’assec amb desídia i ella se’m posa al costat. Llavors me n’adono, em ve un calfred. Empasso saliva. És ella, n’estic segura! Reconec la mirada de la menuda, és la Laura, la petita Laura. Al seu dia tot el poble en va anar ple, encara puc reviure els comentaris de la gent, recordo fil per randa tots els detalls. “El seu pare va assassinar a la seva mare, després va treure’s la seva pròpia vida…”
Els mitjans de comunicació se’n van fer ressò del què va passar, els diaris en van omplir columnes senceres, a la televisió se’n van fer debats, a les ràdios entrevistes… Tothom semblava que hi entenia, tothom s’atrevia a parlar-ne i a dir la seva. Però, la Laura no ho va veure, ni ho va escoltar, ni, per descomptat, ho va llegir, encara no en sap. Ella ho va viure, ho va sofrir! A ella, de ben segur, que tan li fa que aquests fets tinguin nom o, millor dit, noms; que en diguin “violència de gènere” o “violència masclista” o “violència domèstica”; ni que, fins i tot, li hagin designat un dia a l’any, el 25 de novembre, com el Dia Internacional per l’eliminació de la violència contra les dones. Quan parloteig! A ella, aquella diada fatídica li va esberlar el seu món, va perdre a la seva família i va perdre tantes i tantes coses…
La Laura, amb el seu dit menut m’assenyala una pàgina del llibre lila de tapes gruixudes. Hi ha un dibuix d’un nadó amb un xumet a la boca i al seu costat hi ha un escrit, m’adono que és la lletra d’una cançó. Li llegeixo a poc a poc, amb veu molt baixa, però… no és això el què vol. M’aguaita amb la mirada suplicant i em demana que ho canti, que li canti. Voldria explicar-li que estem en una biblioteca, que no és pot cantar, que ni tan sols és pot parlar, que tothom ha de fer silenci, silenci absolut, que… però començo a cantar, és una cançó de bressol, una cançó que em cantava la meva mare abans d’anar a dormir.
He trencat el silenci, havia de trencar el silenci!
2n Premi
XI CONCURS LITERARI SANT JORDI 2011
Modalitat narrativa catalana
De Xarxa de Dones de 50 i més
